In this paper we report findings from a commissioned report to the COVID-19 Clinical Research Coalition on approaches to streamline multinational REC review/approval during public health emergencies. As currently envisioned in the literature, a system of REC mutual recognition is theoretically possible based on shared procedural REC standards, but raises numerous concerns about perceived inequities and mistrust.

COVID‐19, caused by a novel coronavirus named SARS‐CoV‐2, was identified in December 2019, in Wuhan, China. It was first confirmed in sub‐Saharan Africa in Nigeria on 27 February 2020 and has since spread quickly to all sub‐Saharan African countries, causing more than 111,309 confirmed cases and 2,498 deaths as of 03 June 2020. The lessons learned during the recent Ebola virus disease (EVD) outbreaks in some sub‐Saharan African countries were expected to shape and influence the region’s responses to COVID‐19 pandemic. (...) However, some of the challenges associated with the management of the EVD outbreaks persist and create obstacles for the effective management of the COVID‐19 pandemic. This article describes the commonalities between the EVD epidemics and COVID‐19 pandemic, with a view to draw on lessons learned to effectively tackle the ongoing pandemic. Key successes, failures and lessons learned from previous EVD outbreaks are discussed. Recommendations on how these lessons can be translated to strengthen the COVID‐19 response in sub‐Saharan Africa are provided. (shrink)

The COVID‐19 pandemic has reinforced the critical role of ethics and community engagement in designing and conducting clinical research during infectious disease outbreaks where no vaccine or treatment already exists. In reviewing current practices across Africa, we distinguish between three distinct roles for community engagement in clinical research that are often conflated: 1) the importance of community engagement for identifying and honouring cultural sensitivities; 2) the importance of recognising the socio‐political context in which the research is proposed; and 3) the (...) importance of understanding what is in the interest of communities recruited to research according to their own views and values. By making these distinctions, we show that current practice of clinical research could draw on anthropology in ways which are sometimes unnecessary to solicit local cultural values, overlook the importance of socio‐political contexts and wider societal structures within which it works, potentially serving to reinforce unjust political or social regimes, and threaten to cast doubt on the trustworthiness of the research. We argue that more discerning anthropological engagement as well as wider collaboration with other social scientists and those working in the humanities is urgently needed to improve the ethics of current biomedical and pharmaceutical research practice in Africa. (shrink)

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens ofereix una (...) anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que nega que (...) se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que nega que (...) se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

We generalize Specker's theorem on typical ambiguity, that NF and TST + Ambiguity have the same stratified consequences, to the subschemes Amb(Γ) of ambiguity restricted to classes of sentences Γ with certain natural closure conditions.

Despite the long history of career research in the literature (Guerrier, 1987; Siu et al., 1997), researchers have largely neglected the dark sides of the antecedents and consequences of career amb...

Recopilació dels textos de les reflexions que van tenir lloc en l'encontre inter nacional "Noves fronteres de la ciència, l'art i el pensament. Física de l'estèt ica", celebrat els dies 6 i 7 de setembre de 2005 a l'Auditori Caixa Catalunya-l a Pedrera de Barcelona. En la trobada es plantejaren preguntes universals relati ves als límits de la nostra percepció, al disseny de la matèria o a la narrativa de la complexitat circumdant. Va comptar amb la col·laboración de personalitats d'àmbits (...) no científics que, des de la seva perspectiva, contribuiren a destil·l ar l'estètica emanada de les tendències contemporànies d'aquesta disciplina cien tífica. (shrink)

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen i realitzen (...) sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de la (...) passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

Quines són les causes del dèficit filosòfic que arrossega la cultura catalana contemporània? Aquest llibre ofereix un panorama bastant complet —i amarg— de les condicions acadèmiques i extraacadèmiques en què s’ha hagut de conrear als Països Catalans la filosofia, tota la filosofia, centrant-se, això sí, en les aventures personals i col·lectives dels qui han tingut la vel·leïtat de dedicar-se a la lògica. Hi són narrades amb amenitat i lucidesa l’estada de Bertrand Russell a Barcelona, la defenestració d’Eugeni d’Ors, les aberracions (...) docents de Josep Daurella i Rull, la breu i fulgurant trajectòria intel·lectual de Joan Crexells, les peripècies eclesiàstiques de David Garcia Bacca i Miquel Soy, l’exili de Josep Ferrater Mora i la gestació del seu voluminós Diccionario de filosofía, la marginació de Manuel Sacristan, els conflictes de la Facultat de Filosofia de València en els anys 70... El resultat és una història de la filosofia apartada en molts aspectes de la imatge «abstracta» i «idealitzada» que sol oferir la historiografia filosòfica a l’ús. (shrink)

Ser modern és ser racionalista. Aquest llibre repassa amb detall les tesis de Descartes, la seva relació amb els contemporanis i les conseqüències de les seves teories.

El misteri del mal no té un tractament específic en Martí Luter, però és a través dels seus múltiples escrits, com són les classes i comentaris bíblics, cartes i sermons, consells i respostes a qüestions que li plantejaren els seus contemporanis, que és possible de refer el seu pensament. Molt característic del seu estil és que, aquí com tots els altres temes que tracta, defuig tot tractament racional i filosòfic, amb la finalitat de posar més clarament al descobert allò que, (...) segons ell, professa una fe cristiana alimentada únicament per la Sagrada Escriptura. (shrink)

En contra de les aparences, la meva intenció és ridiculitzar i desactivar l’estratègic ús de referències a personatges de ficció per part dels mass media, els quals pretenen identificar el fundador de WikiLeaks amb tot aquest projecte —quelcom que facilita tant la deslegitimació com la mercantilització. Així, aquest article qüestiona la dominant personalització de la web de filtracions en Julian Assange, tot mostrant algunes de les més rellevants diferències i/o contradiccions entre el rerefons normatiu de WikiLeaks i la pseudo-filosofia política (...) de l’australià. La meva tesi és que la justificació de la il·legal revelació d’informació secreta i confidencial com a pràctica de desobediència civil es posa en perill per la contaminació de postulats utilitaristes i neoliberals. (shrink)

Josep Maria Capdevila (1892-1972) és un dels intel·lectuals més destacats de la primera meitat del segle XX a Catalunya. L’autor n’ha resseguit el pensament, reconstruint-ne significativament la formació intel·lectual, el món ideològic i les idees estètiques, per acabar amb una digressió sobre el punt de partença de la filosofia.

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, i (...) si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

«Jo només escric», diu l'autor, «quan les sensacions o idees se'm fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confi ança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s'asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat.Un entorn raonablement sensual i fins i tot una relativa gimnàstica (...) sexual ajuden sens dubte l'esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l'erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d'energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s'aixequen sobre l'egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors». (shrink)

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, i (...) si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

"Les llengües", afirma l'autor en obrir aquest llibre, "tenen sentit, són mecanismes per a la significació i permeten salar el bit que separa la gent: són el pont privilegiat que ens lliga i que resol definitivament l'aïllament dels individus, cadascun en una riba diferent, però salvats gràcies als signes."En aquest assaig, Jesús Tusón explora els mecanismes pels quals ens arribem a entendre i disecciona les condicions que fan possible el significat. ¿Com és que ens entenem? és un estudi dels usos (...) del llenguatge, documentat i amè a la vegada, escrit amb agilitat i amb exemples sorprenents. (shrink)

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells nihilistes (...) mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

In the Western tradition, at least since the 14th century, the philosophy of knowledge has been built around the idea of knowledge as a representation [BOU 99]. The question of the evaluation of knowledge refers at the same time (1) to the object represented (which one does one represent?), (2) to the process of knowledge formation, in particular with the role of the knowing subject (which one does one represent and how does one represent it?), and finally (3) to the (...) relationship between the representation and the represented object. Criteria of evaluation such as “validity”, “adequacy” or “truth”, as mentioned in [AMB 07], make sense only with respect to these three dimensions. An evaluation can thus (1) depend on the ontological nature of the object of knowledge, (2) relate to the relationship between subject and object—including the structures (cognitive, social) which organize this relationship, or (3) relate to the relation of similarity between the object and its representation as well. The relevant criteria of evaluation thus depend on the points of view adopted on these questions. As there are indeed a plurality of points of view in this field, the goal of this appendix is to summarize, as briefly as possible, the various positions adopted by the philosophers and to refer to the relevant texts of reference for more information (for a first outline [CHA 76, SCH 01]). The first section 1 introduces useful discussions about the philosophy of theoretical knowledge and general epistemology, from a quasi-historical perspective. Section two 2 discusses the intermediary but central notion of models. Section three 3, more exploratory, introduces an approach to simulation as “concrete experiment”. It suggests that such a frequent claim in the literature, when precisely evaluated, can, to some extent, renew both the representational and the linguistic views on simulation. (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

In lieu of an abstract, here is a brief excerpt of the content:Reviewed by:Revolutionary Christianity: The 1966 South American Lectures by John Howard Yoder, and: John Howard Yoder: Spiritual Writings by John Howard YoderJohn C. ShelleyRevolutionary Christianity: The 1966 South American Lectures John Howard Yoder. Edited by Paul Martens, Mark Thiessen Nation, Matthew Porter, and Myles Werntz eugene, or: cascade books, 2011. 193 pp. $18.00John Howard Yoder: Spiritual Writings John Howard Yoder. Selected with an Introduction by Paul Martens and Jenny (...) Howell. Modern Spiritual Masters Series maryknoll, ny: orbis, 2011. 172 pp. $20.00For more than sixteen years after his death in late 1997, John Howard Yoder has provoked, challenged, and inspired a new generation of theologians, ethicists, and pastors—including the editors of these two volumes—many of whom never met Yoder nor heard him speak. Now, just as this new generation prepares to preserve and enlarge his legacy, a series of revelations detailing Yoder’s repugnant behavior against women and against administrators of the Anabaptist Mennonite Biblical Seminary (AMBS) in Elkhart, Indiana, compromises that legacy. It has been widely known that in 1992, after some initial resistance, Yoder submitted to a disciplining process initiated by his home congregation for inappropriate advances to women and that he had been reconciled and reunited in worship shortly before his death.1 The new allegations, which have become broadly public only since 2013, are considerably more serious and include coercive—indeed, “violent”—advances toward a number of women over three decades, including many students and others in subordinate positions. Further, Yoder abused the power of his reputation by intimidating the president and other administrators of AMBS, compelling them to keep the matter quiet as he slipped away to a more prestigious appointment at Notre Dame in 1984.2 According to some witnesses, this inappropriate behavior continued at Notre Dame. [End Page 210]These revelations have complicated the process of writing even a simple review.3 Were Yoder an astrophysicist with groundbreaking discoveries regarding dark matter, we would be disappointed with his behavior, but we would not challenge on those grounds the veracity of his discovery. With Christian ethics, the issue is more complicated, especially for someone of Yoder’s stature whose persona suggested that he was committed to and embodied, however imperfectly, what he proclaimed. Reading these volumes a second time has brought several jarring moments. For example, in both volumes, Yoder defines in almost identical language the temptation of “egocentric altruism”:The real temptation of good people like us is not the crude, the crass, and the carnal as those traits are defined in Puritanism. The real refined temptation, with which Jesus himself was tried, was that of egocentric altruism, of being oneself the incarnation of a good and righteous cause for which others are to suffer, of stating our self-justification in the form of a duty to others.(Revolutionary Christianity, 83; Essential Writings, 144)Consider also the following statement on religious liberty, which is certainly prescient in view of the current conflicts being played out in the courts: “Religious liberty is not only a necessary limitation upon the power of the state; it also marks a voluntary renunciation by the church of any capacity to coerce” (Revolutionary Christianity, 11). At the very least, then, perhaps we should read Yoder’s misdeeds as a warning: even we may be tempted by the crude and the carnal as well as by egocentric altruism; when threatened, even we may resort to coercion.The fourteen lectures in Revolutionary Christianity, published here for the first time, are organized into three sections—“The Believers Church,” “Peace,” and “Church in a Revolutionary World”—roughly the order of presentation to predominantly Mennonite and Anabaptist groups in Montevideo and Buenos Aires in May–June 1966. Written and delivered when Yoder was only thirty-eight and not yet a full-time faculty member, it is remarkable how fully they anticipate his later work. Clearly he mined them for later writings. The four lectures titled “The Believers Church” may be the best theological introduction available to the Anabaptist/Mennonite tradition. Yoder’s description of the church as a community of forgiveness, discernment, grace; of the mandate to share; and of a morality of participation and community... (shrink)