En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van constituir, naturalment, (...) els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-galavotti.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-medina.

L’estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s’asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, com (...) el color absolut i ideal de la pintura. -/- Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d’estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l’espai, i va signar, com si es tractés d’un llenç pintat de blau, l’altre costat d’aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l’artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes. (shrink)

Quins són els valors que regeixen la nostra vida? I per què vivim amb aquests valors i no amb uns altres? «Els valors van cap a on anem nosaltres perquè van amb nosaltres. ¬I mentre fem camí o mentre el busquem, els valors ens alimenten», diu el filòsof.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-honneth.

Trobar la forma d’expressar quelcom per al qual no hi ha paraules fou un dels reptes que assumí Levi quan volgué explicar la cruel deshumanització que va sofrir com a presoner al Lager. Nogensmenys, hi va trobar la solució mitjançant el concepte d’animal. En aquest sentit, el seu testimoni és ple de metàfores faunístiques que representen el patiment de la seua reducció cap al fons i la crueltat de ser tractat com una bèstia a la qual podien assassinar i que (...) patia com un esclau castigat. Levi confirma amb les seues analogies que la deshumanització és una metamorfosi animal. Tanmateix, la tesi d’aquest assaig és que la deshumanització no és convertir-se en una bèstia, sinó transformar-se en allò que nosaltres hem fet dels animals. Una proposició que afirmem gràcies a l’etologia, que ens evidencia que el comportament real de les feres no equival a estar pres ni a ser humiliat. De fet, creiem que la raó principal per la qual Primo Levi pensava que la deshumanització era animalitzar-se sorgeix arran d’una ideologia antropocèntrica. (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-vicente.

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de (...) la passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

La meva intenció en les pàgines següents és analitzar la teoria del llenguatge que es troba en el Cràtil de Plató. D'una banda, s'analitza la concepció del significat de les paraules quePlató sembla defensar en aquest diàleg; de l'altra, s'ocupa del problema dels orígens delllenguatge. Aquestes qüestions s'estudien en relació amb la perspectiva ontològica i epistemològicade Plató: essencialisme, teoria de la reminiscència i les tesis dels sofistes sobre laimpossibilitat de parlar amb falsedat. La conclusió és que en el Cràtil podem (...) trobar ja la preparació de la teoria del llenguatge que Plató necessitarà per a la seva ulterior teoria de les idees. (shrink)

La meva intenció en les pàgines següents és analitzar la teoria del llenguatge que es troba en el Cràtil de Plató. D'una banda, s'analitza la concepció del significat de les paraules quePlató sembla defensar en aquest diàleg; de l'altra, s'ocupa del problema dels orígens delllenguatge. Aquestes qüestions s'estudien en relació amb la perspectiva ontològica i epistemològicade Plató: essencialisme, teoria de la reminiscència i les tesis dels sofistes sobre laimpossibilitat de parlar amb falsedat. La conclusió és que en el Cràtil podem (...) trobar ja la preparació de la teoria del llenguatge que Plató necessitarà per a la seva ulterior teoria de les idees. (shrink)

En contra de les aparences, la meva intenció és ridiculitzar i desactivar l’estratègic ús de referències a personatges de ficció per part dels mass media, els quals pretenen identificar el fundador de WikiLeaks amb tot aquest projecte —quelcom que facilita tant la deslegitimació com la mercantilització. Així, aquest article qüestiona la dominant personalització de la web de filtracions en Julian Assange, tot mostrant algunes de les més rellevants diferències i/o contradiccions entre el rerefons normatiu de WikiLeaks i la pseudo-filosofia política (...) de l’australià. La meva tesi és que la justificació de la il·legal revelació d’informació secreta i confidencial com a pràctica de desobediència civil es posa en perill per la contaminació de postulats utilitaristes i neoliberals. (shrink)

Qu'est-ce que la fameuse caverne de Platon si ce n'est la plus grande chambre noire que l'on ait jamais réalisée? Reprenant cette intuition de Paul Valéry, Jean-François Mattéi procède à une relecture magistrale des grands dialogues de Platon, de La République au Timée, pour y découvrir la matrice de notre monde, un monde envahi par les images et les simulacres. Du cinéma aux jeux vidéo en passant par Internet, le cyberespace et les téléphones portables, nouvelles "cavernes personnelles ", les images (...) ont en effet pris le pouvoir. Censées initialement représenter le réel, elles se sont mises à le simuler, à le dupliquer, voire à l'absorber pour faire surgir une nouvelle dimension, celle du virtuel. Matrix, Avatar, World of Warcraft, Toy Story, la 3D, sont le vecteur de cette révolution. Pour la plupart des philosophes, la victoire des simulacres constitue un renversement sans précédent du rapport entre image et réalité, institué il a 2500 ans par Platon. Les images ne seraient plus le miroir d'une réalité intelligible qui leur confère consistance, mais de purs simulacres sans aucun rapport avec le réel. En croisant la lecture minutieuse de Platon avec une plongée passionnante dans les processus les plus contemporains de modélisation des images, cet essai démontre qu'il n'en est rien. Loin d'être autonomes, les phénomènes de simulation proviennent de procédés rationnels qui projettent leur intelligibilité dans le sensible. Et ces procédés artificiels redoublent l'opération première, advenue dans la nuit des temps, au cours de laquelle le monde fut structuré grâce à des modèles intelligibles qui se sont inscrits en lui. (shrink)

Nietzsche dénonçait en 1887 les excitants qui ravageaient son temps : erotica, socialistica, pathologica. On y reconnaîtra les trois métaphores d'une même tendance à la régression : barbarica. La Barbarie éternelle, c'est l'informe, le matériau brut, la désolation qui crie la victoire du désert. Les Anciens avaient rejeté le Barbare aux confins de la civilisation - les Modernes ont choisi une stratégie plus subtile : pour la dissoudre, la Raison a intégré la Barbarie au fond d'elle-même. En se coupant de (...) la transcendance du sens, le Sujet contemporain a engendré les formes de fragmentation psychologique et sociale les plus aberrantes. Les effets de barbarie se manifestent par la dissolution de l'homme, l'effondrement de l'éducation, la destruction de la culture et l'abolition du politique. Cette barbarie intérieure signe la faillite de l'universel dans l'avènement de l'im-monde moderne. Et s'" il n'y a plus de déserts ", comme le regrettait Camus, c'est que le désert a délaissé les horizons lointains pour assécher la civilisation en ce qu'elle a de plus proche. Le désert est aujourd'hui au cœur de la cité parce que la barbarie est au cœur de la civilisation. (shrink)

Nous vivons une période étrange, probablement même périlleuse à bien des égards. Les avancées de la science, de la médecine et des technologies sont telles qu'elles posent désormais la question de l'avenir de notre commune humanité. Mon corps est-il ma personne ou est-il une chose? S'agit-il simplement d'un ensemble de pièces que l'on peut remplacer, ou d'une enveloppe que l'on pourrait changer? Notre destin est-il, tout entier, inscrit dans nos gènes? Avec le développement des techniques de procréation médicalement assistée, (...) l'enfant demeure-t-il un sujet de droit ou devient-il un objet auquel on aurait droit? L'aventure humaine est-elle réellement menacée par le posthumanisme? Que penser enfin des promesses d'un homme manipulé et amélioré par le transhumanisme, grâce aux nanotechnologies, aux biotechnologies, à l'informatique et aux sciences cognitives... Jean-François Mattei nous propose un retour à une culture du doute, nécessaire pour armer notre pensée face aux défis à venir. Nous invitant à une réflexion éthique, philosophique et politique, il nous amène à nous demander si, modifiant notre humanité, nous pourrions néanmoins rester humains... (shrink)

Lao Tseu, Blanchot et Merleau-Ponty proposent, chacun à sa manière, une lecture singulière de l'acte de nomination. Si, pour Merleau-Ponty, la langue fabrique du sens, pour Lao Tseu, elle va au-delà des significations que les mots portent pour s'abimer dans l'impossibilité d'affirmer. Et c'est à travers les méandres du langage que Blanchot rencontre Lao Tseu. Le "Parler peu est se conformer à la nature" de Lao Tseu interpelle le "la nature est à l'intérieur - de Cézanne que Merleau-Ponty réinterprète sans (...) cesse. Ce dialogue hors du temps questionne le langage comme parole plurielle. L'intention de cet ouvrage est de proposer des pistes jamais entrevues entre la philosophie du Tao et l'acte de nomination de la tradition occidentale."--Page 4 of cover. (shrink)

After the era of nihilism, ethical issues have been gradually focused on how to rebuild a value of “Being”. Thinkers tend to reaffirm the significance of one’s own Being and try to find a way of existence in order to resist against nothingness. In such an epoch, Levinas contends that the ethics “for the Other” and the existence are inextricably linked. Furthermore, he notes that the value of existence is not revealed against the nihilism, but realized with the ethics “for (...) the Other” in one’s act of assuming the burden of existence. The meaning of “Being” is thus revealed in the effort of “for the Other” and in the noble will of making the sense of responsibility beyond ones’ own Being to reach the Other.Después de la era del nihilismo, las cuestiones éticas se han ido enfocando gradualmente en cómo reconstruir un valor de “Ser”. Los pensadores tienden a reafirmar la importancia del propio Ser e intentan encontrar una manera de existir capaz de resistir contra la nada. En dicha época, Levinas sostiene que la ética “por el Otro” y la existencia están inextricablemente unidas. Más aún, dice que el valor de la existencia no se revela frente al nihilismo, sino que se realiza en la ética “por el Otro” en el acto mismo de asumir la carga de la existencia. El sentido de “ser” es así revelado en el esfuerzo “por el Otro” y en la voluntad noble de dar sentido a la responsabilidad más allá del propio Ser para alcanzar al Otro. (shrink)

L'intersecnonnalité est devenue en quelques années un concept central aussi bien en sciences sociales qu'au sein des luttes sociales en particulier féministes. Forgée pour penser l'imbrication des rapports de domination l'intersectionnalité constitue aujourd'hui un champ d'études et d'expérimenta rions théoriques foisonnant. Pour la première fois en France des universitaires abordent ses multiples dimensions épistémologigues. théoriques. poli tiques et les recherches récentes qu'elle a permis d'ouvrir dans des espaces aussi différents que la France, l'Amérique latine ou l'Europe de l'Est. Que peut (...) nous offrir cette notion pour penser le genre la théorie féministe et les mobilisations sociales? Comment contribuer à pro mouvoir un usage de l'intersectionnalité qui renforce son potentiel critique et insurgé", plutôt que figé sur des identités? Cet ouvrage témoigne à partir d'exemples de la force d'un tel outil lorsqu'il s'agit d'éclairer des processus sociaux et politiques complexes. En offrant un regard à la fois rétrospectif et contemporain sur les enjeux politiques de la production d'un savoir intersectionnel, il veut aussi montrer que l'intersection naine n'est pas seulement un agencement de critique théorique indispensable mais aussi une plate forme à partir de laquelle construire des sujets poli tiques collectifs nécessaires au projet d'émancipation féministe et de la société."--Page 4 of cover. (shrink)

El autor trata de determinar si la recepción de G. Vico en el contexto de la cultura rioplatense decimonónica se debió directamente a De Angelis o Michelet, aparentemente influido a su vez por De Angelis. Si la primera idea es plausible, dada la estancia del mismo italiano en la Argentina, entonces la conclusión parece clara: el verdadero papel de De Angelis en la difusión decimonónica de Vico no es un hecho, sino algo desconocido. Sin embargo, el hecho de que algo (...) no se encuentre mostrado por la evidencia documental no impide su existencia ficcional.The author tries to determinate if the reception of G. Vico in the context of the River Plate Culture of the nineteenth century was due directly to De Angelis, or to Michelet, apparently influenced in turn by De Angelis. If the first idea is plausible, through the stay of the Italian himself in the Argentine, then the conclusion seems clear: the true rôle of De Angelis in the spread of Vico in the nineteenth century is an unknown, and not a fact. However, the fact that something is not shown by documentary evidence does not prevent it being fictionally suppoused. (shrink)

"Les llengües", afirma l'autor en obrir aquest llibre, "tenen sentit, són mecanismes per a la significació i permeten salar el bit que separa la gent: són el pont privilegiat que ens lliga i que resol definitivament l'aïllament dels individus, cadascun en una riba diferent, però salvats gràcies als signes."En aquest assaig, Jesús Tusón explora els mecanismes pels quals ens arribem a entendre i disecciona les condicions que fan possible el significat. ¿Com és que ens entenem? és un estudi dels usos (...) del llenguatge, documentat i amè a la vegada, escrit amb agilitat i amb exemples sorprenents. (shrink)

El més gran dels pensadors i el més petit dels homes”; amb aquestes paraules va referir-se Gadamer d'una manera molt punyent a la desconcertant figura del seu mestre, Martin Heidegger. L’autor d’Ésser i temps ens ha deixat en herència no només una obra filosòfica capaç d’exercir una grandíssima influència, sinó també el repte d’interpretar la tensió entre vida i pensament. Hem de creure que cal una gran vida per tal que hi hagi un gran pensament? O hem d’admetre que (...) no hi ha cap relació entre una cosa i l’altra i, per tant, que un gran pensador pot adherir-se de forma entusiasta a un dels règims polítics més abjectes de la història d’Europa sense comprometre la qualitat de la seva producció filosòfica? Heidegger és segurament un exponent d'una Europa contradictòria i angoixant: no només un representant excepcional de la millor tradició filosòfica, sinó també de les grans bogeries i pors del segle XX. (shrink)

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment de màxima (...) ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica. (shrink)

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment de màxima (...) ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica. (shrink)

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens ofereix una (...) anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

Primero de todo y antes de abordar el tema para someterlo a vuestra consideración tendría que pedir disculpas. Disculpas porque todo lo que voy a exponer no puede ser sino una aproximación de lo que pudo haber sucedido y lo es por varias razones. Primera, porque actualmente los médicos no nos atrevemos a dar ningún diagnóstico sin que exista el aval de una prueba radiológica o de laboratorio que, de manera concluyente, demuestre el origen del proceso patológico. Por ejemplo, en (...) el caso de una enfermedad infecciosa precisamos de un cultivo de un líquido orgánico que certifique el agente causal de la misma o cuando estamos delante de un tumor canceroso, de una biopsia de tejido que testifique su presencia (a .. (shrink)

El misteri del mal no té un tractament específic en Martí Luter, però és a través dels seus múltiples escrits, com són les classes i comentaris bíblics, cartes i sermons, consells i respostes a qüestions que li plantejaren els seus contemporanis, que és possible de refer el seu pensament. Molt característic del seu estil és que, aquí com tots els altres temes que tracta, defuig tot tractament racional i filosòfic, amb la finalitat de posar més clarament al descobert allò que, (...) segons ell, professa una fe cristiana alimentada únicament per la Sagrada Escriptura. (shrink)

El nuevo libro de Xavier de Planhol, L'Islam et la mer es el primer intento, por parte de un especialista occidental, de evaluar el papel del mar en el mundo islámico. No es un libro que se dedique a describir acontecimientos sino a establecer paradigmas culturales e intelectuales, llegando a la conclusión de que «el islam es incompatible con el mar». En consecuencia, explora las implicaciones de esta antipatía a lo largo de la historia islámica desde tiempos pre-islámicos hasta el (...) presente. Su tesis, sin embargo, puede ser cuestionada desde diversas perspectivas, y este artículo, a la vez reseña y estado de la cuestión, sugiere aspectos en los que, tanto las fuentes que él cita, como otras no utilizadas en el libro, pueden ser interpretadas para llegar a conclusiones muy diferentes. (shrink)

Al llibre ¿Què ens fa humans? (2022), Salvador Macip explora la pregunta del títol a través d’un diàleg fructífer entre la ciència i la filosofia. Ara bé, Macip diu que no està interessat en tota la filosofia, sinó només en «la part de la filosofia que ha aplicat el mètode científic » (p. 159). A quina part de la filosofia fa referència exactament? Repassarem les idees principals del llibre de Macip fent especial esment dels filòsofs que es mencionen. Així, (...) podrem tenir una idea més precisa de quina mena de filosofia és la que interessa a Macip. També revisarem breument les referències artístiques incloses al llibre de Macip, ja que el mateix autor afirma que «ciència i art no s’haurien de veure com dues entitats separades (i gairebé antagòniques) […], sinó com components del mateix concepte, el de la cultura humana» (p. 35). (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que nega que (...) se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que nega que (...) se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

«Jo només escric», diu l'autor, «quan les sensacions o idees se'm fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confi ança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s'asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat.Un entorn raonablement sensual i fins i tot una relativa gimnàstica (...) sexual ajuden sens dubte l'esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l'erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d'energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s'aixequen sobre l'egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors». (shrink)

Actualment en Filosofia, tenim dues caracteritzacions canóniques sobre la naturalesa de la Metafísica, la carnapiana i la quineana, tot i que són dues tesis diferenciades, ambdues coincideixen en que la Metafísica és reduïda a qüestions d'existència. No obstant, Kathrin Koslicki considera que aquestes caracteritzacions de la naturalesa de la Metafísica són errònies i que comporten una crítica explícita a la Metafísica o redueixen la resolució dels problemes metafísics a un pragmatisme. Per això, Koslicki considerant que els desacords metafísics són legítims (...) i profunds, tenint com a marc de referència la filosofia aristotèlica, considera que la tesi quineana i carnapiana no reflecteixen bé la naturalesa de la Metafísica, ja que, hi ha disputes metafísiques que es deuen a disputes no-existencials sobre temes de fonamentabilitat. Koslicki considera que la Metafísica no pot ésser reduïda a qüestions d'existència, sinó que ha de ser pensada com la reflexió de quines entitats són fonamentals, i quines són derivades d'aquestes. L'article està dividit en una primera part introductòria sobre els meus objectius, seguit d'una breu exposició de les tesis carnapiana i quineana de la metafísica, i per últim l'exposició de la proposta neo-aristotèlica de Koslicki. (shrink)

Els gitanos són una minoria present fa sis segles a Europa. Avui vindiquen el seu lloc en la construcció d’una Europa plural, respectuosa amb les seves minories i sense discriminacions per raó d’ètnia i origen. En la construcció de l’Europa del segle xxi s’ha de comptar amb ells. Tenen una cultura discernible, versàtil, adaptatícia, resistent i resilient. Són una cultura heterogènia, amb una identitat ètnica compartida i difusa. Avui les institucions la reconeixen però, sovint, socialment i política, és qüestionada (...) o rebutjada. La superació dels conflictes culturals existents, només serà possible amb el diàleg intercultural, l’exercici del respecte mutu i una gran paciència històrica.The Roma are a minority present for six centuries in Europe. Today we claim its place in building a pluralistic Europe, respectful of its minorities, without discrimination on grounds of ethnicity and origin. In the construction of the XXI century Europe has to have them. They have a discernible culture, versatile, adaptable and resilient. They are a diverse culture with a shared ethnic identity and diffuse. Today the institutions recognized it but, often, socially and politically, is questioned or denied. Overcome existing cultural conflict is only possible to intercultural dialogue, mutual exercise and great historical patience. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-mccarthy.

«Així doncs, qualsevol activitat que emprenem, la nostra acció més quotidiana, ens demana un esforç de la voluntat. En la consagració de les nostres forces a véncer totes les dificultats que se’ns presenten a diari ens determinen a nosaltres mateixos. Solament hem de vigilar de no cedir en el nostre afany de superació. Perquè si el treball que tenim per davant al llarg d’una existència el deixàvem de colp algun dia per algun motiu sobtat, això seria com una mort en (...) vida, com una rendició. Però no podem renunciar a ser nosaltres mateixos, sinó que ens hem de guanyar pas a pas, dia a dia». (shrink)

“En aquestes conferències he tractat de ressaltar que, si tenim una explicació ferma i precisa de com pensem el món —i sobre el que hi percebem, hi sentim i hi creiem—, podem veure que l’única cosa que faria atractiu el ‘subjectivisme’ és la defensa d’una concepció molt restringida del contingut de les experiències i els sentiments que tenim al nostre abast. Amb la bellesa i la causalitat trobàrem que ni tan sols podíem identificar els sentiments o les experiències en qüesti. (...) sense tenir ja prèviament la idea de bellesa o de causalitat que apliquem al món en aquests mateixos judicis. Semblava que el ‘subjectivisme’ prometia més en el cas dels colors i dels valors. Però allò que creiem sobre els colors dels objectes del món semblava massa estretament implicat en la nostra comprensió de les percepcions de color perquè poguem considerar que aquestes percepcions són res més que sensacions de determinats tipus. I el fet de prendre certes consideracions com a raons per a actuar de determinada manera també semblava estar massa estretament implicat en què volem i com decidim actuar perquè puguem entendre les voluntats i els desitjos que tenim com a meres sensacions o sentiments que, en alguna mesura, ens menen a l’acció”. B. S. (shrink)

Starting from the typical case of utilitarianism, I distinguish three ways a moral theory may be deemed (over-)demanding: practical, epistemic, and cognitive. I focus on the latter, whose specific nature has been overlooked. Taking animal ethics as a case study, I argue that knowledge of human cognition is critical to spelling out moral theories (including their implications) that are accessible and acceptable to the greatest number of agents. In a nutshell: knowing more about our cognitive apparatus with a view to (...) play better with it. This meta-theoretical suggestion, however, differs from a classical objection drawn from the intuition that a given theory demands too much. -/- //// A partir du cas typique de l’utilitarisme, je distingue trois façons dont une théorie morale pourrait être jugée (trop) exigeante : pratique, épistémique et cognitive. La spécificité de cette dernière – qui fait l’objet de cet article – a été négligée. Je soutiens, en prenant l’exemple de l’éthique animale, que la connaissance de la cognition humaine est essentielle à la formulation de théories morales (et de leurs implications) qui soient accessibles à, et acceptables par, le plus grand nombre d’agents possible. En d’autres termes : comment mieux connaître notre machine cognitive pour mieux jouer avec elle. Cette recommandation méta-théorique se distingue cependant d’une objection classique tirée de l’intuition selon laquelle une théorie exigerait trop de nous. (shrink)

Qualsevol que es llegeixi aquest llibre s'adonarà que molts d'aquests mites amb els quals ens han promès la felicitat no són ni tan sòlids, ni tan certs, ni tan "progres" com sembla. Amb lúcida ironia, Ignasi Riera reflexiona sobre algunes de les qüestions que actualment saturen els mitjans de comunicació i que, com a polític i periodista, l'han preocupat al llarg de la seva vida: la idealització del món rural, l'obsessió per la salut, però també el maniqueisme de certes actituds (...) pseudodemocràtiques, les paradoxes de la societat del benestar o el fals esquerrisme. La crítica de fons és doblement interessant: marcada pel to satíric i desenfadat que el caracteritza, Riera ens proposa la deconstrucció d'un concepte viciat com és el de la felicitat, enganyós, mercantil i utilitari, i d'aquestes formes de pensament dirigit que, segons ens diuen alguns, són el camí per arribar-hi. La conclusió és clara: els que pretenem lluitar contra la felicitat, hem de canviar de sentit tota la nostra vida així com el conjunt de les nostres creences: tirar al foc moltes de les que semblen veritats eternes.IGNASI RIERA, escriptor, articulista, comentarista radiofònic i polític, ha conreat tots els gèneres literaris. Ha estat guardonat amb els premis Octubre, Ramon Llull i Pere Quart d'Humor i Sàtira. És autor de llibres de narrativa breu, de novel·les, de pamflets, dels llibres de no ficció: El meu oncle Pere Quart, Un patriota exemplar, Els catalans de Franco, Viatgers de Barcelona, Jordi Pujol. Llums i ombres ; de la biografia, Lluís Llach: companys no és això i de Llibre d'hores del ben menjar. A Edicions 62 ha publicat: Pàries, sindicalistes, demagogs, Diccionari de la Cuina Catalana i Un català a Madrid. (shrink)

Aunque Karl Jaspers afirmó en su Psicopatología general que la génesis de un delirio es incomprensible tanto empática como racionalmente, millones de espectadores de todo el mundo y multitud de críticos parecen haber comprendido de ambas maneras la génesis del caso de síndrome de Cotard que aparece al final de la película El sexto sentido (1999). Sin embargo, en el presente artículo mostraré que la posibilidad de comprender racional y empáticamente la génesis de este caso no es real, sino meramente (...) ilusoria. (shrink)

Quin tipus de teixit configura un diàleg de Plató? Què mostren els seus brodats? Què representa? Quina relació manté amb el coneixement i amb la seva transmissió? Aquest text respon en part a algunes d’aquestes qüestions a partir de dos passatges del diàleg anomenat Fedre en els quals Sòcrates utilitza el recurs del vel per construir els seus dos discursos. Es defensarà que comprendre què posa en joc el vel resulta fonamental per a entendre correctament la manera en què Sòcrates (...) parla amb el seu interlocutor i en la qual Plató confecciona el diàleg per als potencials lectors. L’objectiu principal d’aquest text és mostrar alguns dels trets essencials del dir platònic. (shrink)

Participar del món es deté en alguns dels temes clau sobre els quals la filòsofa Hannah Arendt va escriure entre 1941 i 1945 a la revista estatunidenca Aufbau: la gratitud, les figures jueves de la pària i la forana, l’autoemancipació i la qüestió jueva i àrab a Palestina. Participar del món no sols té el valor de rescatar el desconegut perfil sionista d’Hannah Arendt, sinó que també és la primera traducció íntegra dels articles publicats a Aufbau i de les (...) actes del Jove Grup Jueu que Arendt va posar a funcionar el 1942. (shrink)

Guillaume Fréchette | : Il est généralement admis dans la littérature analytique sur l’intuition que celle-ci est principalement, ou même fondamentalement, une attitude propositionnelle. Partant de là, elle est aussi souvent caractérisée comme une croyance que P, comme la formation d’une croyance sans inférence que P, comme une impression que P, comme une impression intellectuelle que P, comme l’attitude consistant à être poussé, mu par P. Dans tous les cas, la spécificité de l’intuition reposerait au moins en partie sur les (...) propriétés doxastiques qui la distingue d’autres attitudes propositionnelles, comme savoir que P ou douter que P.Cette caractérisation de l’intuition semble à première vue incommensurable avec le concept d’intuition discuté dans la tradition phénoménologique, où l’intuition est caractérisée comme ce type d’expérience qui rend les objets présents, et peut certes être caractérisée en termes d’attitude propositionnelle, mais ne l’est pas essentiellement.Dans ce qui suit, je soulève quelques problèmes auxquels fait face la conception de l’intuition comme attitude propositionnelle. Partant de là, j’aimerais suggérer qu’en amendant cette idée, on peut développer une théorie de l’intuition qui peut employer de manière fructueuse les ressources de la phénoménologie et de la philosophie analytique. Cette suggestion montre que l’incommensurabilité des conceptions analytiques et phénoménologiques de l’intuition est superficielle, plus superficielle que ne le laissent entendre ses défenseurs respectifs. | : It is generally acknowledged in the analytic literature on intuitions that these are generally, or even fundamentally, propositional attitudes. For this reason, intuitions are often characterized as beliefs that P, as seeming that P, as the intellectual seeming that P, or as the attitude of being pushed by P. In all cases, the specificity of intuitions would consist at least in part in the doxastic properties that distinguishes them from other propositional attitudes, such as knowing that P or doubting that P.At first glance, this characterization of intuitions seems incommensurable with the concept of intuition discussed in the phenomenological tradition, where intuition is characterized as the type of experience that make objects present to us. While intuitions in this sense may be characterized as propositional attitudes, it doesn’t imply that they fundamentally are propositional.In the following paper, I raise some problems which faces the conception of intuitions as propositional attitudes. I would suggest that amending this idea allows to develop a theory of intuition which can use fruitfully both the resources of phenomenology and analytic philosophy. As a consequence, the alleged incommensurability of analytical and phenomenological conceptions of intuitions appears to be more superficial than it is usually taken to be defenders of intuitions as propositional attitudes. (shrink)

Des que Ramon Llull va morir fa més de set-cents anys, sempre ha estat present, d’una manera o altra, en la cultura occidental. Fi­lòsofs, teòlegs, historiadors o, fins i tot, arquitectes i científics han partit del seu pensament per a construir noves teories i proveir-se d’eines de treball. Malgrat això, com tot gran personatge, també ha tingut detractors que s’han oposat amb vehemència a la divul­gació dels seus llibres i han arribat a demanar-ne la prohibició. Les aportacions aplegades en El (...) llegat de Ramon Llull mostren vessants diferents tant de l’obra del pensador mallorquí com de la difusió del lul·lisme, en una visió que comprèn múltiples discipli­nes i que obre noves perspectives d’anàlisi. (shrink)

L'article aborde la question de la fonction cognitive de la fiction. Le dernier terme englobe le langage métaphorique vif aussi bien que ce que l'on ap­pelle . La question considérée implique une théorie générale du discours, présentant celui-ci comme dialectique de l'événement et du sens. La métaphore, en tant qu'innovation sémantique, renvoie a la médiation d'un travail inventif de l'imagination. Le probleme qui s'ensuit concerne la référence des énoncés mé­taphoriques. Le récit, avec sa composition interne, introduit le theme du temps. (...) C'est en lien avec l'expérience temporelle de l'action humaine que le récit de fic­tion s'entrecroise avec l'historiographie. La notion meme de fiction en sort trans­formée par l'intermédiaire de l'activité heuristique de l'imagination. (shrink)

En uno de los ataques más reiterados a Darwin, que todavía subsiste en la literatura actual, se señala que la teoría de la selección natural es tautológica, analítica o, al menos, irrefutable. En docenas de artículos, diversos autores han señalado las condiciones en que la selección natural quedaría refutada, intentando mostrar que no carece de contenido empírico. La estrategia seguida en este trabajo será otra. Teniendo en cuenta que la crítica de tautologicidad o irrefutabilidad ha sido esgrimida contra leyes fundamentales (...) de otras teorías, insertaré la discusión en un marco metateórico más amplio. Para discutir el estatus del segundo principio de la mecánica clásica, Moulines introduce el concepto de "principio guía". Los principios guía no serían contrastables directamente, sino a través de especializaciones. Desde mi punto de vista, considerar a la selección natural como principio guía permitiría explicar por qué muchos la han considerado tautológica y cómo esto no implica vacuidad. One of the most repeated objections to Darwin, still present in contemporary literature, outlines that theory of natural selection is tautological, analytical or at least irrefutable. There are many authors that point out the conditions in which natural selection would be refuted, trying to prove that it doesn't lack of empirical content. This essay will work on a different strategy. Taking into account that tautological or irrefutable criticism has been put forward against other theories' fundamental laws; I will insert the argumentation in a wider theoretical frame. To argue about the status of the second principle about classic mechanical Moulines introduces the 'guiding principle' concept. The guiding principles wouldn't be directly contrastable. The only way in which they could be contrastable would be through special laws. From my point of view natural selection, considered as the guiding principle, would explain why many thinkers had considered it a tautology and how this does not imply vacuity. (shrink)

En What Emotions Really Are y en otros artículos, Griffiths afirma que las clases naturales de los organismos vivos en Biología son cladistas. La afirmación está inmersa en una nueva teoría acerca de las clases naturales. En este trabajo examinaré los argumentos esgrimidos por Griffiths para sostener el estatus privilegiado de las clasificaciones cladistas frente a otras clasificaciones. No se discutirá la teoría de las clases naturales ofrecida, de cuyos méritos no dudo, sino su capacidad para ofrecer una solución en (...) la cuestión particular de qué sistema de clasificación de organismos debería utilizarse en Biología. In What emotions really are and in other papers Griffiths states that in Biology, natural classes ofliving organisms are clades. This assertion is made within the bounds of a new theory of natural classes. In this paper I wiIl consider the arguments employed by Griffiths to support the privileged status of the cladistic classification over other classifications. It is not Griffith's theory of natural classes what will be discussed, but his ability to offer a solution to the particular issue ofwhich classification system of organisms should be used in Biology. (shrink)

Este ensayo propone una lectura del diálogo platónico Alcibíades I. En el texto, vemos a Sócrates como joven maestro aproximándose al también joven Alcibíades, quien sabemos se convertirá en un prominente y hubristico gobernante de la Atenas democrática post-Periclea. En su tarea propedéutica, Sócrates apela al amor propio ilimitado de Alcibíades con el fn de ganar su confanza y atención, incitando su espíritu de ambición y su agudo intelecto, tratando de tentarlo hacia la vida flosófca. En el texto exploramos las (...) raíces del carácter de Alcibíades, su deseo de primacía enlazado con su temor al fracaso. La educación mayéutica de Alcibíades hacia la vida flosófca no sólo falló, sino que además tuvo indeseables consecuencias políticas. ¿Habría sido un Sócrates más poderoso capaz de procurarse la lealtad última de Alcibíades? El Alcibíades I arroja luz sobre las raíces y limitaciones potenciales del estudio de la flosofía política platónica. (shrink)

I. En el presente trabajo me propongo examinar criticamente la fundamentación popperiana de la libertad, que a mi juicio, puede esquematizarse de la siguiente manera- 2. - Nuestra conducta está influida por el conocimiento, o sea, por las teorías que aceptamos. 3. - Somos libres frente a nuestras teorías, es decir, su aceptación o rechazo depende de nuestras decisiones. Por lo tanto, 4. - Nuestra conducta no está determinada sino que, por el contrario, es libre. Lo que intentaré discutir es, (...) no la corrección del argumento precedente, sino la segunda de sus premisas Después de mostrar que Popper efectivamente sostiene la tesis que le he atribuido, trataré de sugerir que la relación que postula entre libertad y racionalidad tropieza con dificultades graves. Más específicamente, procuraré defender la idea de que, en la aceptación o el rechazo de teorías somos racionales justamente en la medida en que nuestras decisiones" no son libres. (shrink)

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells nihilistes (...) mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)